En 2004 em presentí a un premi que otorgava la Fundació Nou Valencianisme en un treball titulat “Raonaments al voltant del futur del valencianisme.” Si no recorde malament em donaren un quart premi i durant el lliurament fon quan li doní la mà a Sentandreu per primera i única volta en la meua vida fins ara i precissament en la mateixa sèu del GAV, lloc que tampoc he tornat a chafar.
Aquell premi estava convocat com a una espècie d’arreplegament d’idees de cap a on havia de caminar el valencianisme polític en el moment que s’olorava el definitiu entropeçó electoral d’Unió Valenciana. Tenint en conte que de dita fundació, va sorgir Coalició(n) Valenciana, vaig entendre perfectament que el guardó me’l donaren per compromís o perque no havia un atre que es presentara, perque naturalment en el meu treball no parlava de fer les coses com CV ho ha fet des d’aquell moment.
En aquelles llínees advertia la futura fragmentació d’Unió Valenciana i en general del valencianisme d’esta sensibilitat, per a plantejar que, davant esta realitat que posteriorment es va confirmar, calia trencar l’esquema de divisió al que estàvem aveats entre valencianisme d’arrel fusteriana i valencianisme d’arrel adlertiana per a introduir una visió basada en sensibilitats segons la nació de referència, és a dir, regionalisme versus nacionalisme.
Tenint en conte qui convocava el premi, ni vaig pensar en nomenar la qüestió de la convergència entre les conegudes com a dos vores del riu, encara que este convenciment estava implícit en cada llínea de les 10 fulles de les que constava el treball.
En estos 4 anys, que mirant-los des d’hui, pareixen casi una eternitat per totes les experiències vixcudes, continue convençut d’esta necessitat de nou esquema de plantejament. I més quan he conegut persones reals que han ratificat el meu pensament teòric de que en cada vora d’este riu que nos separa, existix gent que pensa exactament igual al voltant dels fonaments del nacionalisme valencià, i dels plantejaments que hem de fer arribar a la societat valenciana.
En estos 4 anys, puc dir obertament que he treballat sense complexos per esta convergència, o superació de conflictes, o valencianisme de construcció, o quarta via com alguns l’han calificat. Encara que al remat sempre s’han trobat diversos entrebancs, principalment una qüestió que ha resultat insuperable, la normativa del valencià i tota la concepció llingüística que es troba darrere de cada posicionament.
Si poguerem obviar tota la càrrega sentimental d’esta qüestió, podriem arribar a la paradoxa que seria el que si l’anglés fóra l’única llengua parlada o l’esperant, estes dos vores no existirien i tindriem possiblement un moviment valencianiste cohesionat (sempre possiblement en els seus extrems regionalistes), encara que la qüestió llingüístico-normativa del valencià resulta infranquejable, ni política ni socialment parlant.
Després d’estos 4 anys, la situació del valencianisme d’arrel fusteriana és l’atomisació política en el BLOC a on conviuen persones i colectius de diferent adscripció nacional, simbòlica i inclús també normativa, des dels que defenen els màxims particularismes que permet l’AVL fins als que pensen que l’IEC ha de ser l’única entitat normativa de la llengua comuna: el català. Per atra banda, en esta vora del riu, continua la fragmentació política i associativa, la dispersió i la confrontació sense que ningú no puga solucionar-ho de moment.
Davant esta situació, sense abandonar el convenciment íntim d’una possible convergència valencianista en el sentit que vinc expressant en este blog des d’un principi, ha arribat el moment de destinar particularment i colectívament les forces que nos queden a intentar unir este trencadiç en el que s’ha convertit el valencianisme fill de les tèsis de Miquel Adlert i Xavier Casp com a màxims exponents contraposats a Fuster, i que s’arrela en els posicionaments anteriors de persones com Faustí Barberà, Gaetà Huguet, Nicolau Primitiu o Constantí Llombart entre atres. No serà una tasca fàcil, pot ser també resulte impossible fer-ho d’una manera mínimament positiva, pero esta decissió també és un convenciment que compartim un bon grapat de valencianistes.
agulla de bitàcola 
Deixa un comentari