Fa un any i mig, escriguí esta reflexió:
¿Ha fracasat Libertad VCF? Rotundament no. Sempre he dit, i continue pensant, que és d’aplaudir conseguir associar-se per un fi comú. No és gens fàcil i més en una societat com la nostra que tendix a l’egocentrisme. Encara més difícil és convocar accions com manifestacions o concentracions en la porta de Mestalla i tindre una resposta tan numerosa. Pocs partits polítics, sindicats o atra classe d’entitats tindrien esta capacitat de crida. Pocs o ningú. Llavors ¿per qué este clima de divisió i enfrotament entre el valencianisme? Podriem escriure un llibre, encara que em centraré en qüestions bàsiques i solucionables.
Primer, caldria revisar els objectius. Lim ha fet 10 anys com a màxim accioniste del VCF i no està en les mans dels valencianistes, ni dels polítics que deixe de ser-ho.
Segon, caldria revisar les expectatives i les lectures de la realitat. Durant estos 10 anys, Lim ha demostrat que no li afecten ni les manifestacions ni els camps buits. Continuarà malgestionant des de la distància i la desafecció fins a que crega que és el moment de recuperar l’inversió o de desfer-se d’esta societat anònima deportiva, un empresa més per ad ell.
Tercer, caldria desterrar el menyspreu i les descalificacions. Hem de tindre en conte que el VCF és un sentiment molt arraïlat per a tots. Per als que entren i els que es queden fòra. Per als que són socis i els que no. Un sentiment irracional en el sentit que no en té explicació. Ix dels budells, de lo més íntim nostre. Per això cada reaccionar de diferent manera, com li dicten els budells abans que el cervell. I eixa diferent reacció no pot dur-nos a pensar que l’atre és un mal valencianista, sinó un valencianista que pensa diferent.
Quart, caldria buscar punts en comú. El principal és ben clar i practicament unànim: no volem a Lim com a màxim accioniste del VCF. Ha demostrat en estos 10 anys que és un desastre. I des d’este punt de trobada construir una oposició basada en expectatives reals i consensos bàsics. Precíssament la creativitat no nos resulta aliena als valencians, s’ha demostrat també en estos 10 anys. Cal reencontrar-nos.
Quint, caldria mantindre als polítics al marge. Els partits i els seus representants només busquen el seu propi interés. Els que ara són oposició en l’Ajuntament de Valéncia, demanen solucions polítiques que ells no han aportat en els 8 anys que han estat governant, mentres que els que ara governen no pensen lo mateix que pensaven quan estaven en l’oposició. Els polítics no són la solució, només s’han de dedicar a la seua faena.
Sext, caldria mantindre l’ilusió i no caure en la desafecció per impotència o frustració. No podem perdre eixe sentiment tan íntim que nos fa ser del VCF. Ahir, quan anava a Mestalla passí per la porta de l’Hospital Clínic. Un nano d’uns 10 anys en cadira de rodes i pijama hospitalari, en vore que anava en la camiseta del nostre club, me mirà i cridà: “¡Amunt VCF!”, ¡Amunt”, li contestí. Encara que recent operant. Li preguntí que si li faltava molt per anar a casa i me digué que esperava tornar hui o demà. Havia baixat al carrer perque volia vore a la gent anar al camp, encara que estava recent operat, el seu somriure era amplot, no es podia amagar ni baix 10 anys de gestió horrible. Esta ilusió és lo únic que no nos poden furtar ni els de Singapur ni qui siga, i cal mantindre-la perque és la que nos dona vida i futur.
Esta anècdota, que és tan real com la situació que patim, em feu reflexionar més encara. El VCF, el club de futbol del que soc des d’abans de nàixer, el club que dugueu els que esteu llegint estes paraules dins del cor, està en mans d’un capitaliste sense escrúpuls. A cada u de nosatres, el VCF nos fa patir, plorar, esclatar d’alegria perque vivim enamorats dels nostres colors, el seu escut nos va seduir per a sempre. Per ad ell, el VCF és un balanç de situació més de tot el seu conglomerat empresarial. La nostra victòria estaria en fer açò patent pero és impossible des de la divisió i l’enfrontament. Pensem-ho.
@magascon
agulla de bitàcola 
Deixa un comentari